| |
|
II.2.- El món en la història del Déu trinitari.
27)
La reflexió sobre l'esdeveniment pasqual guia l'Església en la seva comprensió de la realitat trinitària de Déu (1). El Pare ha ressuscitat el Fill, que amb la seva entrega ha vençut la mort, amb la força-vessament de l'Esperit. Episodi d'amor que implica l'home i tota la realitat des dels seus orígens fins al seu compliment (2). De forma que la comprensió creient de la realitat del món se desplega conjuntament en un doble registre, pasqual i trinitari. Tendrem prou ocasions per comprovar-ho al llarg del nostre estudi.
El món fou creat "pel Pare per mitjà del Fill en l'Esperit Sant" (3). Aquesta formula trinitària de sant Agustí resumeix la fe de l'Església en la creació com obra de la Trinitat. Els seus elements són presos del missatge del NT.
En el NT, encara que breument, se parla del Déu creador. Així es recull, per una part, la fe del VT (Act. 4, 24; Ef. 3, 9), mentre, per l'altra, es situa en el nou significat de la paraula "Déu", és a dir Aquell que Jesús anuncia com a "Pare, Senyor del cel i de la terra" (Mt. 11, 25). En conseqüència, la fe en Déu creador és expressada en termes que posen de relleu l'amor gratuït de Déu i la confiança que en aquest amor troba son fonament (Mt. 6,25-34). Elements que són presos com a paràbola del Regne. És, en efecte, un tret característic de les paràboles de Jesús prendre la presència de Déu en la seva creació com a clau interpretativa de la seva acció salvadora, de la vinguda del Regne (4).
En la formulació de la fe de l'Església i en la teologia, s'afirma que el Pare és el principi de l'acte creador. Aquesta afirmació tradueix el fet que en el conjunt de l'economia trinitària el Pare és la font de l'amor amb què engendra el Fill i d'on procedeix l'Esperit. El Pare és qui ressuscita el Fill d'entre els morts i qui convoca la comunitat dels elegits.
Aquestes mateixes afirmacions se poden trobar expressades amb termes ontològics i de causalitat (5).
28)
L'afirmació de la creació "per mitjà" del Fill pertany també al missatge del NT (Col. 1, 16; Heb. 1, 2; cf. Jn, 1, 3; 1 Cor. 8,6). El que així queda definit no és una especulació cosmològica, sinó un anunci de salvació (6). Per això el nucli d'aquesta afirmació troba el seu ple sentit en referir-se a la persona del Fill encarnat (mort i ressuscitat), el Crist. La carta de sant Pau als Efesis exposa amb certa extensió el paper central del Crist en el pla salvador de Déu, que inclou des de la creació fins a la plenitud escatològica (Ef.1,3-12; 2,14-22; 3,8-11) (7). El Pròleg de l'evangeli de Joan exposa aquests mateixos pensaments, emprant el tema de la Paraula (Saviesa) que intervé en la creació del món (Jn.1, 3.10) i que se fa home (Jn.1,14).
Podem dir, idò, que en l'afirmació de la creació "per mitjà del Fill" se distingeixen dos moments. Un moment fa referència al paper del Fill en la creació. L'altre se refereix al sentit cristocèntric de la creació. Encara que inseparables, aquests dos moments obtingueren un ressò diferenciat en la tradició teològica. El primer serví de punt de partida per a l'especulació "intratrinitària" del paper del Fill. És el que sant Agustí concentra en la formula Ars Patris Filius i que recollí extensament tota la historia de la teologia. La reflexió de sant Agustí s'inscriu en les especulacions d'origen platònic i se du a terme en dos moments. Primerament la generació del Fill és pensada en un esquema intel·lectual: el Pare se coneix i s'expressa en el Fill (Logos, Verbum). En segon lloc s'afirma que en aquest conèixer-se en el Fill, el Pare coneix totes les coses que puguin venir a l'existència. De forma que el Fill constitueix l'Ars
(el conjunt d'idees, raons, exempla) segons la qual el món és creat. Aquest paper assignat al Fill recorda - tot corregint-lo - el paper que l'especulació d'origen platònic atribuïa al Demiürg.
El moment cristocèntric fou exposat en termes eminentment morals. L'obra del Fill és pensada com a "restauració", i en primer terme com a restauració de la conducta de l'home (cridat a prendre la forma del Fill, imatge del Pare), i a través seu com a restauració del sentit de la creació.
No obstant això, hi ha dues tesis que poden ser esmentades en aquest context. Una se refereix a l'opinió que afirma que la raó de l'Encarnació fou la perfecció de la naturalesa humana i per ella de tot l'univers. El motiu de l'Encarnació estaria en l'orde de la creació i no primàriament en l'orde de la redempció. Aquesta tesis, que sant Bonaventura qualifica de "més versemblant al judici de la raó" (8), fou propagada per l'escola franciscana, encara que no se va presentar mai com a negació de l'altra tesis.
De temps més recents és l'altra opinió que podem esmentar. Teilhard de Chardin va imprimir un sentit eminentment cristocèntric a la seva visió de la realitat. En el seu esforç per mantenir un diàleg obert amb la ciència, Teilhard assumí la tesis evolucionista sobre l'origen de l'home i la repensà des de la fe cristiana. Per ell l'evolució segueix un procés teleològic cap el que ell anomena punt Omega, i que seria el Crist. En el fonament de la seva visió s'hi col·loca una consideració unitària que en certs moments semblaria entendre l'Encarnació en un pla quasi natural, en el mateix orde de la creació. Sense debatre ara els punts dels pensament teilhardià - sovint ben confusos- és prou valuós el seu esforç per rompre una visió teològica "de sostres" i trobar un punt de concentració en la figura del Crist (9).
29)
Comparada amb l'atenció que s'ha dedicat al paper del Fill en la creació, la dedicada a l'Esperit Sant és menor. Però també aquí podem distingir dos moments semblants als apuntats en relació al Fill. En el primer se parteix de la processió de l'Esperit Sant com a terme de l'amor de Déu. Ara bé, en aquest amor de plenitud Déu estima totes les coses que puguin venir a l'existència i estima la seva existència. L'amor difusiu de Déu, que té en l'Esperit la plenitud intratrinitària, abraça també en un moviment ad extra totes les coses creades. Se tracta d'un moviment constitutiu. La bondat-amor de Déu constitueix totes les coses com a bones. I això és un missatge que no sols es desprèn de les primeres planes del Gènesi, sinó d'un cert estil de Jesús (la naturalesa com a paràbola de l'amor de Déu: LC. 12,22-31).
La presencia de l'amor de Déu, en segon lloc, és formulada com a presència de l'Esperit especialment en la vocació escatològica de l'home i de la naturalesa. Pertany a l'Esperit dur al seu compliment la nova creació. En expressió de Calví "es l'Esperit Sant, vessat per tot arreu, qui ho sosté tot, ho alimenta i ho vivifica" (10).
1. B. FORTE, Trinidad como historia, Salamanca, 1988, 220 p.
2. B. FORTE, Teologia della storia, Milano, 1991, p. 226-232.
3. “A Patre per Filium in Spiritu Sancto”. AGUSTI, Com. Ev. Joh. 20,9 (PL 35, 1561). Cf. MS II/1, p. 528-546, d'on es prenen moltes de les idees d'aquest apartat.
4. Comentant aquest tema, diu Moltmann: "los vestigia Dei en la naturaleza son vestigia regni Dei". (Dios en la creación, p. 78).
5. Sobre el tema de la Trinitat i la creació: J. AUER, El mundo, creación de Dios, p. 90-102; M. FLICK – Z. ALSZEGHY, Los comienzos de la salvación, p. 71-75; L. LADARIA, Antroplogía teológica, p. 54-58; W. PANNENBERG, Systematische Theologie, p. 34-49; J. VIVES, "Trinidad, creación y liberación”. Rev. latinoamericana de teol. 19 (1 990) 4 1-67 [= Selec. de teol. 30 (199 1) 27 1-2801; V. BATAGLIA, "Croce, Trinità, creazione". Antonianum 64 (1989) 246-307.
6. "La afirmación de la creación es ante todo una confesión de fe, una palabra sobre Dios, y no una explicación de la maquinaria del mundo. Dios se ha manifestado como aquel que pone al mundo en su bondad y el que suscita al hombre en su posibilidad de tener una relación verdadera". B. CHENU, F. COUDREAU, La fe de los católicos, Salamanca, 1986, p. 356.
7. La reflexió de sant Pau s'emmarca en un context soteriològic i escatològic que tractam més avant. Allà (&& 50 SS.) se farà una exposició més amplia d'aquests textos.
8. BONAVENTURA, In III Sent. d. 1, a.2, q.2 (III, 2 1 -28).
9. Cf. P. SMULDERS, La visió de Teilhard de Chardin, Barcelona, 1966, principalment p. 155-162.
10. Citat a J. MOLTMANN, Dios en la creación, p. 24. |
