| |
|
III.3.- El Déu de l'Aliança, el Creador.
43)
És una història inventada, però versemblant.
Rubén i Sara eren dos al·lotells jueus que vivien a les afores de la gran ciutat, de Babilònia, a un barri on s'amuntegaven les cases pobres dels exiliats. No eren els únics nuclis d'israelites. Altres havien aconseguit instal·lar-se més còmodament. De fet els anys passats lluny de la pròpia terra i la tolerància de les autoritats locals havia permès mantenir el caliu de la pròpia identitat. Rubén i Sara eren fills de l'exili. Els seus pares, sobretot els padrins, els hi havien parlat de la "seva" terra, de la terra que el "seu" Déu els havia donat després d'haver alliberat de l'esclavitud d'Egipte els avantpassats.
Rubén i Sara havien aprés tot això. Tenien prou coneixement per entendre al1ò que es deia els dies de festa, quan se reunien a casa i els mes grans contaven històries. Peró iambe trescaven pels carrers. Tenien amics que eren del país, que també contaven les seves històries. I havien vist les festes. Sobretot les festes. Perquè de les històries que contaven els altres nins se'n feien representacions de cap a cap d'any. I eren unes representacions impressionants. Impressionants i entenedores, sobretot als ulls d'un infant.
Les històries del seu padrí eren diferents. Un poc avorrides. Quedava tan lluny Egipte! Quedava fins i tot tan lluny Jerusalem! No es pogueren estar més i li demanaren al padrí si no en sabia d'històries com aquelles que sabien els padrins dels altres nins. Insistien, perquè les seves histories començaven tan tard i no diuen res de tots aquells déus i genis que els altres nins coneixen? Tan petit era el déu de les seves històries que ni hi sortia a les històries dels altres?
El padrí s'ho rumiava. No li venia de nou. Per ventura no s'havia fet ell mateix preguntes semblants? Certament. Però n'havia tingut prou en repetir-se: "Quan Jahvé Déu va fer la terra i el cel ..." (Gn. 2, 4b). Això el reconfortava en veure els sembrats que creixien, les estacions de l'any que mesuraven els seus dies, les messes que posaven pa a la taula. Un món petit, a dir ver. A Babilònia era una altra cosa. Era tot més gran. Era la terra, el cel, la llum, els astres ... Tot dit amb molta força. Tot dit en nom propi. Tot ben explicat i entenedor.
El padrí volia respondre la pregunta dels nins. Era necessari trobar una manera també encisadora per dir el que va passar "quan Jahvé Déu va fer la terra i el cel". Era necessari contar-ho perquè quedàs ben clar que el sol era el sol, i la lluna la lluna, i la mar aigua, i la terra un planter. Era necessari contar-ho perquè quedàs ben clar que "al principi, Déu creà el cel i la terra". I que abans d'això, i que fora d'això, no hi ha cap mes història.
Així queda tot de nou al seu lloc: el Déu de l'Aliança, l'únic, ell féu totes les coses, posà l'home en el centre de les seves obres i cuida d'Israel per a sempre.
|
