| |
|
III.3.- El Déu de l'Aliança, el Creador.
3b.- La Saviesa creadora
47)
La teologia bíblica de la creació és enriquida amb nous temes per la reflexió sapiencial.(1)
Israel assumeix la reflexió sobre la saviesa a partir de les cultures del seu entorn. Se podria definir la saviesa com l'art de dirigir la pròpia vida segons les aptituds individuals, basant-se en l'experiència dels avantpassats i en els coneixements de les normes vigents. La saviesa és pròpia dels escribes, dels consellers reials. Però, en un sentit fontal, pertany a Déu com a rei i com a creador. De fet, la saviesa del homes serà considerada un do de Déu.
En aquest marc no és estrany que se consideri la creació com a manifestació de la saviesa de Déu (Jb. 12,7-13; 28,,20-27 etc.). La mateixa saviesa és creada per Déu i es fa palesa en les seves obres (Ecli. 1,l-10). De tal manera la saviesa pertany a Déu, que la pretensió per part de l'home de posseir-la en grau suprem és la font de les penalitats i de la mort, com es pot llegir en el relat del paradís (Gn. 2,4-3,24). Precisament serà una tasca de la saviesa la de reivindicar l'orde diví contra el qual l'home està sempre temptat de rebel·lar-se.(2) La creació mateixa participa d'aquesta acció reivindicativa per castigar la injustícia (Sv. 16,24). Per tot això, la saviesa de Déu no sols compareix en el fet de la creació original, sinó sobretot en el seu manteniment i en el domini sobre aquelles forces que pugnen contínuament per desbaratar-la (Jb. 38-41). La Saviesa ocupa un lloc d'intermediària entre Déu i la humanitat creada (Prov. 8,22-31).(3)
La teologia sapiencial desemboca en el llibre de la Saviesa, desenrotllant-hi nous temes.(4) Aquest escrit, pròxim als temps neotestamentaris (fou redactat després de l'any 30 a.C.), se pot llegir com un discurs que pretén demostrar els avantatges de la saviesa, com únic camí que garanteix la immortalitat. En aquest sentit un dels temes que es més amplament tractat serà la lectura del relat del paradís, des d'on se pot argumentar que la mort és introduïda a causa de la rebel·lió contra els plans originals de la saviesa divina. D'aquesta manera l'argument que cerca mostrar en la creació el desplegament de la saviesa divina compareix en múltiples ocasions. Així, per exemple, se recorda que la creació sortí de les mans de Déu per un acte de la seva voluntat, que desitja la vida i la permanència del creat (Sv. 1,13-15). En especial Déu volgué la immortalitat de l'home, "imatge de la pròpia eternitat" (Sv. 2,23-24). Tot això dut a terme a través de la saviesa, present a l'obra de la creació i que és la que pot guiar l'home en el compliment d'allò que és plaent als ulls de Déu (la llei). Identificada com a "paraula" (logos) i com "esperit sant",(5) se diu de la saviesa "que seu amb vós al vostre tron" (tots aquests temes compareixen a Sv. 9,l- 1 8). Per la saviesa Déu ha fetes les coses "amb mesura, comptada i sospesada" (mensura, numerus, pondus)(6) les manté en el seu ésser (Sv. 11,20-2 1).
Però, l'argumentació que exposa el llibre de la Saviesa no s'oblida del lligam entre creació i història de salvació. Una de les unitats textuals més extenses consisteix precisament en una "anàmnesi" de 1'Èxode (Sv. 11-19). El fet de la sortida de l'esclavatge és la clara demostració que Déu allibera els justos amb la mateixa força amb queè crea i manté l'univers. El text troba mil maneres de conjugar els dos motius, creació i èxode, per tal d'enfortir el coratge del poble.(7) Alguns d'ells tan curiosos com el que surt en el comentari sobre el mannà: la creació, per tal de servir a la finalitat que li havia determinada el Creador, és capaç de transformar les seves pròpies lleis; així se mostra que, en darrer terme, no és la realitat immediata i material el que compta, sinó l'amor de Déu que la fonamenta. El mannà esdevé símbol, quasi materialització de la paraula (logos) (Sv. 16, 24-26).(8)
En resum, el llibre de la Saviesa construeix la seva demostració sobre la definitiva bona sort dels justos (immortalitat) a partir de les obres de la saviesa divina, és a dir, la creació i l'alliberació del poble. En aquests dos fets es posa de manifest que Déu té la força absoluta amb què fer prevaler el seu amor envers de l'home/del poble contra tot obstacle, inclòs el poder del mal (el diable) i els injusts que el segueixen.
Temes semblants són represos en el llibre de Job. Molts de passatges poden semblar un comentari al Gn., com si l'autor volgués completar en particular un tema no del tot aclarit, la identitat de l'adversari de l'home i el mode de la seva actuació.(9)
Són aquestes les mateixes raons amb què la mare del Macabeus i els seus fills mateixos rebaten la violència d'Antíoc (2Mac. 7,13-38). Apel·lant a la fidelitat a la Llei "donada als nostres pares per Moisès" (v.30), amb el convenciment que el poble no ha estat abandonat per Déu (v.16), expressen la seva "esperança que Déu ens dóna de ser ressuscitats novament per ell" (v.14). Aquest destí individual troba la seva garantia en l'atenció amorosa amb què Déu cuida de cadascú: "Així, doncs, el creador del món, el qui prepara el naixement dels homes i és a l'origen de totes les coses, us retornarà bondadosament l'alè i la vida" (v.23). I sobretot, l'argument més decisiu és que Déu no necessita absolutament res com a condició del seu obrar: "Et demano, fill meu, que aixequis els ulls al cel, que miris la terra i tot el que hi ha, i que entenguis que Déu el va fer quan no existien. Així vam ser fets també els homes" (v.28).
48)
Al final d'aquest recorregut per la teologia veterotestamentària de la creació, tal vegada sia útil resumir-ne les afirmacions centrals que queden expressades com a fe en Déu Creador.
1. L'acció de Déu envers de home és una acció absoluta.
En front a qualsevol altra manera d'entendre la relació del món i de l'home amb Déu, particularment l'expressada en relats rnitològics, on el mal tendeix a presentar-se com a força concurrent, Israel afirma que res pot posar condicions a l'actuar de Déu. Se tracta en primer lloc de l'acció de Déu en el fet d'escollir-se i formar un poble. Aquesta elecció, però, arranca d'una acció primordial amb la que Déu se mostra origen de totes les coses, inclosa l'existència humana.
2. L'amor de Déu és el que dóna sentit a la seva acció.
Elecció vol dir preferir, estimar. Déu forma un poble, crida a Abraham, crea l'home i la dona, com a conseqüència d'una dinàmica d'amor. L'elecció/creació és l'inici d'una relació dialogal per part de Déu, a través de la qual Déu vol fer participar de qualque manera l'home en la seva perfecció (el dissabte, el do de la saviesa/esperit...).
3. La realitat creada expressa l'amor bondadós de Déu.
En el moment del diluvi, a la sortida d'Egipte, en la lluita del just contra la impietat, la realitat esdevé instrument de l'acció de Déu a favor del seu poble. La realitat creada, en definitiva, està al servei de l'acció de Déu, coopera en la seva obra d'elecció i transparenta la bondat de Déu. En el seu origen, per tant, la creació és bona, és a dir, integrada plenament en l'obra de Déu.
4. L'home és cridat a participar de l'amor de Déu amb un comportament dirigit per la saviesa/esperit.
Objecte de l'elecció, interlocutor que Déu s'ha escollit, l'home és elevat a una relació amb Déu que el constitueix la seva "imatge". Gràcies al do de la saviesa/esperit l'home pot viure segons la llei, expressió de la voluntat de Déu. Per aquesta llei (paraula, manament) coneix l'home quin ha de ser el seu comportament envers els altres i envers la realitat creada. L'home ha rebut un manament específic en vista a la seva actitud envers la realitat creada.
En aquestes afirmacions l'home ocupa el lloc central. Això ha de servir per situar el lloc exacte de l'acció creadora de Déu: la història de la seva relació amb l'home. La naturalesa hi té el seu lloc en aquesta història no des del punt de vista de l'home (com si fos instrument seu), sinó des del punt de vista de Déu, com a do primer que Déu fa a l'home.
1. Pel que segueix, veure A. VANEL, "Sagesse", DBS XI, c. 4-58. Cf. S. VERGES, Dios y el hombre, p. 269-284.
2. S. PIE I NINOT, "Paraula de Déu i saviesa: Sv. 18,14-16". Rev. cat. Teol. 14 (1989) 29-39.
3. Prov. 8,22-31 resumeix els tres aspectes del paper de Saviesa: "la seva preexistència, el seu lloc devora Déu en la creació, per tal d'assegurar la integritat del món per a l'home, i la seva interacció amb la humanitat". G.A. YEE, "An Analysis of Prov. 8,22-31 according to Style and Structure". Zeits. AT Wissens. 94 (1982) 58-66. Aquest paper assignat a la saviesa corregiria la distància entre Déu i la creació que pot concluir-se d'Is., segons B. GOSSE, "La création en Proverbes 8,12-3 1 et Isaïe 40,12-24". Nouv. rev. théol. 115 (1993) 186-193.
4. M. GILBERT, "Sagesse de Salomon", DBS XI, c. 58-119.
5. En posar en relació "saviesa” i "esperit sant", el text és deutor de diverses influències. Per una part el paper còsmic de la saviesa/esperit recorda doctrines estoiques. Però, per altra part, connecta amb la teologia bíblica de l'esperit (ruah). En el seu sentit primitiu ruah és l' "espai vital". Aquest sentit cosmològic, físic i psicològic se completa amb el sentit teològic del ruah diví. Els profetes (sobretot Ezequiel) accentuen la interiorització de l'esperit com a força que mou al compliment de la llei. Cf. H. CAZELLES et al., "Saint Esprit. I, Ancien Testament et judaïsme", DBS XI, c. 126-171.
6. Aquesta tríada procedeix de la filosofia platònica, on és assenyalada com l'obra de la raó (logos) (Rep. X, 602D), i en conseqüència, constitueix allò específic de la ciència filosòfica (l'art) (Filebus 55E). A través d'Agustí el ternari va passar a la teologia medieval, especialment als corrents més platonitzants, com fou sant Bonaventura.
7. M. DELL'OMO, "Creazione, storia della salvezza e destino dell'uomo. Il significato e l'attualità spirituale del capitolo 19 della Sapienza". Riv. bibl. 37 (1989) 317-327.
8. Se fa inevitable el record del discurs de Jn. 6.
9. S. MEIER, "Job I-II: A Reflection of Genesis I-II". Vet. test. 39 (1989) 183-193.
|
