III

EL DÉU DE L'ALIANÇA, SENYOR DEL MÓN

38)

En el Nou Testament hi hem vist una formulació i una reflexió sobre la fe en el Déu Creador a partir de l'esdeveniment de la Pasqua i a la llum de la Trinitat. Es a dir, el fet de la Pasqua i l'experiència del Déu trinitari són el nucli a partir del qual es comprés tota la resta. Una situació semblant és la que trobam en la teologia veterotestamentària de la creació. En aquest cas la clau interpretativa és la confessió de fe en el Déu de l'Aliança. És a partir de la certesa de ser el poble alliberat, que Israel formula la seva fe en la creació (1).

Aquesta opinió, no obstant, cal que sia matisada. Sens dubte una afirmació sobre els orígens del món i de l'home era present en les religions tribals abans de la unificació, abans, per tant, de la reescriptura de la història del poble a partir del fet de l'Aliança. Els textos amb que ara comptam ens transmeten la teologia posterior a aquest fet. Tot això ens indica que se tracta d'una reflexió sotmesa a les etapes del procés que experimenta la fe d'Israel (2). Amb la qual cosa se'ns plantegen algunes qüestions metodològiques. Perquè des del punt de vista de la nostra reflexió cristiana, la fe d'Israel ens interessa prioritàriament com a matriu teològica. De fet els trets que hem considerat en el tema anterior arrelen en els textos bíblics. I en aquest sentit no semblaria rellevant destriar les etapes històriques d'una formulació de fe que els autors del NT reben com closa i definitiva. L'interès que pot tenir una consideració històrica de la fe d'Israel radica, per tant, en fer possible una comprensió més exacta de la fe dels autors neotestamentaris.

També hi ha un altre motiu. La teologia veterotestamentària expressa la fe d'un poble que ha conviscut amb el cristianisme al llarg dels segles i que és encara present al nostre món. Es necessari mantenir obert el diàleg amb la fe d'Israel. I des d'una perspectiva de la teologia de la religió, el manteniment d'aquest diàleg ens aplana el camí de diàleg amb altres religions. Com succeeix en molts altres aspectes de la fe cristiana, també la comprensió de la realitat com creada en traurà profit d'aquest diàleg interreligiós.

1. La fornulació clàssica d'aquesta opinió se troba a G. VON RAD, Teologia del AT, en especial I, p. 184-2 17. Cf. S. VERGES, Dios y el hombre, p. 160-23 1. Una proposta que veuria com més central la Torah es pot veure a N. LOHFINK, "Il concetto di 'Alleanza' nella teologia biblica". La Civiltà Cattolica (1991) 111, 353-367. També de forma semblant H. CAZELLES, "Historiographies bibliques et prébibliques". Rev. biblique 98 (1991) 481-5 12. Encara és útil la presentació de la qüestió que fa G.F. HASEL, "The Problem of the Center in the OT Theology Debatew. Zeits. AT Wissens. 86 (1974) 65-82. Resumeix HASEL: "The OT speaks of God with regard to his deed and word as regards men and nations in creation, nature, and history. It is by great events in deeds and words that God introduces and identifies himself, and it is around them that Israel responds in praise and worship, and that biblical literature takes forns. God is shown as the God of the world and of Israel in that he bound himself to this people in a special manner through election and convenant. But God has bound himself in a special way also to mankind in general, for man is the image of God, whch indicate the token of man's intimate relation with him” (p. 80s.).

1. "La creació del món i de l'home no forma part dels més antics temes centrals de la reflexió d'Israel, que narren els fonamentals fets de Jahvè a favor del seu poble". H. SUNKER, LThK lX, 470.