II
L'AUTODONACIÓ DEL DÉU TRINITARI
MANIFESTADA EN L'ENCARNACIÓ DE LA PARAULA
1.- Deu misteri del món (1).
24)
L'existència de l'home se realitza com a decisió sobre la seva radical obertura. Confrontat amb la seva realitat humana, l'home ha de resoldre la qüestió de la seva existència, del sentit de la seva finitud, que se fa present precisament en la necessitat de prendre decisions, de mantenir la paraula donada, de respondre a l'altre que compareix en la seva història. És d'aquesta necessitat de projecte d'on l'home veu dependre la seva realització. Per construir-lo li es necessari fer-se càrrec de la realitat que l'envolta i de la societat en la que participa. Se tracta d'una empresa que aviat es mostra irresoluble. L'home percep la limitació en les seves pròpies forces, en la dependència dels altres, en el permanent misteri que per ell serà sempre el futur.
Aquesta situació qüestiona de tal forma la pròpia existència que posa de manifest el seu radical desfonament. - - L'existència humana, tancada en la seva finitud, no pot fonamentar-se a si mateixa per cap de les opcions que pugui decidir. I això no és una interpretació mistificada de l'experiència humana. És més bé un exercici de lucidesa i realisme. És la conclusió lògica del fet d'entendre-se dins la realitat històrica, és a dir de constatar que a l'home el precedeix la vida, la història, i fins i tot el sentit que fa possible la seva existència humana. (De fet podem estar i orientar-nos en el món perquè hi ha un sentit previ que anam descobrint). Per això l'única decisió possible és decidir-se a favor de la seva radical obertura.
Aquesta decisió no pot ser descrita millor que com actitud d'atenció i espera, A actitud de disposició a l'acolliment d'una paraula que esdevindrà com interpel·lació i crida al diàleg. Originàriament aquesta paraula compareix en la donació de sentit que esmentàvem. Per construir el projecte que el defineix i que fa possible la seva autorrealització, l'home du a terme una comprensió de la realitat productora de sentit (2). En el procés d'aquesta comprensió el sentit no apareix com una propietat adjectiva de la realitat, ni com a fruit de la sola iniciativa subjectiva. I a pesar de tot, el sentit no es pot desmarcar d'aquestes dues notes de previ i de lliure. La tasca personal consisteix en assumir la dialèctica d'aquests dos termes. En fer-ho l'home se veu confrontat amb un deure. Un deure envers qualque cosa que se li ofereix i un deure envers la tasca que ha d'assumir. El misteri de l'home rau en el fet de percebre aquesta situació seva com a do.
D'aquesta forma la decisió a favor de la seva radical obertura, l'actitud de disposició a l'acolliment d'una paraula, és actitud de reconeixement del do com a últim fonament de l'existència. L'actitud mateixa - que és reconeixement de la impossibilitat de donar-se un fonament - és ja part d'aquest do (&& 21-23).
25)
Però l'home pot viure aquest "temps d'advent" amb la temptació de pronunciar per endavant aquella paraula, prendre una decisió que el faci sord a tota paraula ulterior, bé perquè no la percebrà, bé perquè la interpretarà erròniament.
La idolatria és la forma històrica d'aquesta renúncia a l'esperança (& 21). L'ídol reté un besllum del misteri diví, però el clou a la mesura de la mirada de l'home. L'ídol conforma un límit més enllà del qual l'home no creu necessari esperar cap altra manifestació del misteri. Per això li resulta fàcil a l'home investir l'ídol de les seves necessitats i il·lusions. Àdhuc de les més metafísiques (3).
Nosaltres afirmam que aquest perill, tanmateix, ha estat esbandit. La paraula s'ha dirigit definitivament a l'home en Jesús de Natzaret. En ell no sols se realitza en la seva plenitud (és duta a compliment) l'espera, sinó que pren forma definitiva la paraula sobre el Déu que se dóna a l'home. Així, aquesta paraula esdevé la proposició de l'autodefiinició de Déu.
26)
Aquesta proposició diu que "Déu és amor” (4). Se tracta d'una proposició narrativa. És a dir, fa referència a una història. L'amor, en efecte, no pot ser pensat sense la relació, ni expressat en no ser pel relat d'aquesta relació.
La relació de què parla el "Déu és amor" apunta, en primer lloc, a l'autodistingibilitat, expressada com història intratrinitària. Aquesta història ens ha estat manifestada en l'obra del Crist. Hi ha una estreta dependència entre el que s'anomenava visió "económica" i visió "immanent" de la Trinitat, perquè sols coneixem de Déu allò que ha estat manifestat històricament. Però, per això mateix no podem procedir a una reducció històrica. Ha estat manifestat al1ò que és realment. Per això la distingibilitat expressada en la relació del Pare, el Fill i l'Esperit, no és sols una manera aproximada de parlar de Déu, sinó la única definició exacta de Déu.
La proposició "Déu és amor" apunta, en segon lloc, al fet que tota altra relació (ad extra) ha de ser pensada a partir de la difusibilitat, de la donació. Anomenam "món" (o realitat històrica) el terme d'aquesta relació establerta per Déu. La història religiosa i de la revelació ha tingut com a eix la història d'aquesta relació entre Déu i el món. D'ella se'n deriven tres aspectes:
Primer s'afirma la distinció entre Déu i el món. S'afirma la irreductibilitat d'un a l'altre, i la diferència radical entre aquesta relació (ad extra) i la relació intratrinitària (ad intra). En la teologia tradicional aquesta diferència era expressada en termes metafísics. La relació ad intra constituïa el caràcter personal dels termes (5), mentre la ad extra era explicada per l'ontologia de la causalitat i la participació. El manteniment estricte d'aquest llenguatge ens pot conduir a formulacions poc adequades en parlar de l'home. Hauríem de mantenir un llenguatge mes pròxim a la Revelació, on la relació de Déu amb l'home se troba expressada amb termes propers a un personalisme més existencial, i no tant amb termes metafísics.
Es manté, en segon lloc, el caràcter d'autodefinició de Déu. Pensar el món a partir de la paraula sobre Déu ("Déu és amor"), vol dir pensar a Déu com aquell que "esdevé en el món" Pare, Fill i Esperit Sant (6). En això compareix de bell nou la relació entre la Trinitat econòmica i la immanent. El que s'ha de subratllar és que la Revelació ha vinculat íntimament la Trinitat de Déu a la història del món, l'ha definida en el diàleg entre Déu i el món, en l'acció de Déu a favor dels homes. És a dir, Déu a través de la revelació se defineix com a relació (d'amor) amb el món.
En tercer lloc, la relació de Déu amb el món, fundada en la definició "Déu és amor", estableix un doble vincle de pertinença: el món pertany a Déu com a fundat en ell; Déu pertany al món com adveniment de la seva difusibilitat.
Aquesta primera reflexió permet acostar-nos (narrativament) a aquesta história d'amor en els seus dos moments cabdals: la realitat trinitària i 1'Encarnació.
1. Seguim, en part, E. JÜNGEL, Dios como misterio del mundo, Salamanca, 1984, p. 384-503.
2. C. SINI, Pasar el signo, Madrid, 1989, 390 p.
3. J.L. MARION, "L'idol et l'icône”, a: Dieu sans l'être, p. 16-37
4. Cf. E. JUNGEL, "Què significa: Déu és amor?", a: G. DEL OLMO i al., El Déu de les religions, el Déu dels filòsofs, Barcelona, 1992, p. 27-46.
5. "Persona divina significat relationem ut subsistentem”. TOMAS D'AQUINO, STh I, q.29, a.4.
6. La "intimitat" de Déu al món es un tema que ha estat present en tota la teologia, sobretot en la teologia mística. Tomàs d'Aquino ho raona amb aquests termes: "Quamdiu igitur res habet esse, tamdiu oportet quod Deus adsit ei, secundum modum quo esse habet. Esse autem est illud quod est magis intimum cuilibet, et quod profundius omnibus inest: cum sit formale respectu omnium quae in re sunt. Unde oportet quod Deus sit in omnibus rebus, et intime". STh I, q.8, a. 1.