IV
CRIST, REDEMPTOR DEL COSMOS
49)
Els dos temes precedents hauran servit per establir la perspectiva des d'on proposar una comprensió de la fe en Déu Creador. Ens han indicat que el punt de partida és l'autodonació del Déu trinitari, que en l'esdeveniment de l'Encarnació assumeix en propietat la realitat del món (el conjunt de totes les coses). En segon lloc, ens han informat del procés creient pel qual es fa realitat l'experiència del Déu Creador (en el marc de l'Aliança). Els dos moments convergeixen en 1'Evangeli de Jesucrist. L'anunci de 1'Evangeli inclou l'afirmació bàsica que el Senyor ressuscitat és el sentit de l'acció creadora. Sobre aquesta afirmació podríem construir una "soteriologia de la creació".(1) En el present tema intentarem veure con se fonamenta aquesta afirmació en els escrits del Nou Testament, en particular en la teologia de sant Pau. De fet el contingut d'aquest capítol pot ser una explicitació de la formulació tradicional per Christum.
Pau resumeix el nucli de la seva missió com anunci de l'Evangeli "de Déu"/”del seu Fill" (Rm. 1,1.9), "que es el poder de Déu per a salvar tot aquell qui creu" (Rm. 1J6). El "poder de Déu'' és el designi salvador obrant primer de tot en Jesús, en la seva resurrecció d'entre els morts, i en ell concedint la seva misericòrdia a tots els qui creuen. El pla salvador de Déu s'anuncia, com és natural, en termes eminentment antropològics, però amb solidaritat amb el conjunt de la naturalesa. És aquesta solidaritat el que ara ens interessa posar de manifest. ¿Com participa la realitat d'aquesta història salvadora que s'anuncia a tots els homes?.
Dos temes ens serviran per respondre-hi. El primer se refereix a la "recapitulació" de totes les coses en Crist. En el segon se parla de la presència de l'Esperit en la naturalesa.
1. A. GANOCZY, "Perspectivas ecológicas de la doctrina cristiana de la creación". Concilium n. 236 (1991)
59-71. |
