VI. CRIST, L'HOME NOU
79)
Per començar serà bo recordar el punt de partida que havíem assenyalat a la nostra reflexió. A la pregunta de l'home pel sentit de la seva autorrealització donam una resposta teològica: "la decisió - dèiem - a favor de la seva radical obertura, l'actitud de disposició a l'acolliment d'una paraula, és actitud de reconeixement del do com a ultim fonament de l'existencia". El do de què se tracta, és donació del Déu trinitari manifestada en l'Encarnació de la Paraula de Déu. Reconèixer aquest do és assumir que tota existència pot ser (ha de ser) compresa com a fonamentada en Déu i dirigida cap a Ell. Déu, el compliment de la seva obra amorosa, és l'origen i el sentit de tot. Aquesta veritat infestada en la història i acollida pel creient, queda expressada en la confessió de Déu Creador. L'afirmació de la creació és l'afirmació creient de la realitat; és assenyalar que la comprensió pròpia del creient és entendre aquesta realitat des de la seva experiència de Déu.
Ulteriorment ens detinguérem en comprendre el sentit d'aquesta afirmació de fe pel que fa al conjunt de les coses creades, posant com entre parèntesi l'home. Perquè en el plantejament global donam per acceptat que l'home té qualque cosa cosa d'específic. Per això, encara que l'home arribi a copsar el sentit universal de la creació, no hi troba la resposta exhaustiva a la pregunta pel sentit de la seva existència. Hem insistit prou que l'home és solidari de tota la creació. Això ja ho donam per adquirit, de manera que tota la reflexió vinent se farà a partir d'aquesta constatació.
80)
La pregunta especifica que ara cal abordar arranca del lloc propi de l'home en el conjunt de la creació, de la realitat històrica. Aquest lloc propi - no hi ha perquè parlar de privilegi – ve fonamentalment determinat pel paper d'agent lliure que li correspon a l'home en vista a la seva autorrealització històrica. Recordam tot el que això comporta: una comprensió productora de sentit; una decisió sobre el propi projecte de vida; una actuació conseqüent i responsable. Com també recordam que tot això l'home ho du a terme atenent a dos condicionaments ineludibles: en el món i amb els altres.
No és ara necessari tomar a repassar quina és o quines dimensions configuren aquesta manera pròpia de ser de l'home en la realitat. La filosofia, com a resum de les reflexions que ens hagem pogut fer al llarg de la nostra vida i de l'estudi, ens ho haurà ensenyat.
Sabem que per parlar del lloc de l'home en el si de la realitat no és necessari crear categories que suposin una diferenciació tan radical que ens obliguin a pensar en dos móns separats. Com podria succeir quan empram categories com material-espiritual, natural-sobrenatural.
No obstant això, emmascararíem la realitat de les coses si no constatéssim en l'home quelcom de decididament nou. I potser això és tan decisiu que efectivament la categoria de novum podria ser la que ens descrigués la situació específicament humana. Perquè l'home és en propietat aquell pel qual s'introdueix allò nou - per bé i per mal. Aquesta introducció d'allò nou, que compareix amb l'home, és la història. La història sense determinacions ni idealismes. Sinó la història que no és ni més ni manco que la possibilitat de la felicitat i del patiment, de la guerra i de la pau.
Pensar teològicament l'home, és pensar teològicament el novum, la categoria d'allò nou.
81)
Per formular teològicament la realització de l'home emprarem sovint la categoria d' “imatge". Caldria ja des del principi fer algunes precisions sobre l'ús d'aquesta categoria.
Recordarem que la tesis de Feuerbach - assimilada en bona part per la nostra cultura – afirma que la idea de Déu no és altra cosa sinó la sublimació que l'home se fa d'ell mateix. En la idea de Déu concretaria, fins i tot d'una manera bastant realista - vull dir, bastant conseqüent amb els coneixements que té d'ell mateix i amb les seves experiències històriques -, allò que seria la seva perfecta realització.
Si això fos així, fer antropologia teològica seria el camí de retorn; tornar cap a l'home la imatge que d'ell mateix s'havia fet i idealitzat. Una espècie de cercle que no serviria per altra cosa més que per embetumar la realitat històrica.
Potser tot això no sembli massa pertinent per a la reflexió que nosaltres volem fer. Donam per suposat que hem reflexionat abastament com per haver purificat la nostra teologia, la nostra comprensió de Déu, de totes les sospites contingudes en la crítica de Feuerbach. Així i tot, hem d'estar alerta a tot el que se pot amagar en el terme d' “imatge”.
82)
La resposta teològica a la pregunta específica de l'home és ben clara: Jesucrist. En Jesús de Natzaret, el Senyor ressuscitat, la pregunta de l'home troba la seva resposta com a do del Déu que actua amorosament. En el "Fill entregat" Déu dóna la resposta a la pregunta de l'home, perquè aquest “fill entregat" és la realització absoluta de l'home segons Déu. En realitat, si l'home vol comprendre el sentit de la seva existència, haurà de comprendre el sentit de l'existència del "Fill entregat". El misteri de l'home sols queda aclarit en el misteri del Verb fet home.(1)
La resposta cristològica és l'únic que pot satisfer la pregunta antropològica. Aquest és el bessó
de l'Antropologia Teològica.(2) El camí que ens resta per fer consistirà bàsicament en posar de anifest
com s'articula concretament aquesta resposta cristològica. Primer, per tant, intentarem veure realitzat
en Crist allò que defineix l'home. Després considerarem com aquesta realització en Crist constitueix
des del principi el designi de Déu per a tota la humanitat.
1. Concili VATICÀ II, Constitució Gaudium et spes, n. 21.
2. "La cuestión de la universalidad única de Jesús comprende dos polos íntimamente relacionados: la
revelación del verdadero rostro de Dios y el descubrimiento del verdadero ser del hombre”. E. SCHILLEBEECKX, Jesús. La historia de un Viviente, Madrid, 1981, p. 569. |
