| |
|
VII. 2.- El do de l'altre.
105)
"No està bé que l'home estigui sol" - digué Déu (Gn.2,18). Ni s'hi troba bé l'home quan està sol. A dir ver, ni se troba a si mateix. Sempre que se troba, es descobreix acompanyat. Biològicament, eròticament, socialment, teològicament ... l'altre és la primera troballa - paraula tanmateix inexacte per massa subjectiva -, de camí cap al descobriment. Passar d'una a l'altre, això és realitzar-se com a home.
La revelació bíblica n'està farcida d'històries familiars, amoroses o socials. Al cap d'avall, la història que se narra, és la història d'un poble. I en un excés, podríem dir que Deu abans de donar-se, dóna l'altre; abans d'obligar envers ell, obliga envers l'altre.
Confessar Déu Creador des de l'experiència del do, és confessar el do de la seva proximitat i el do de la proximitat de l'altre. No sols perquè l'home en la seva definició és amb els altres, sinó també - o més- perquè l' “aspecte" de Déu és la pluralitat de Pare, Fill i Esperit, i perquè l'altre és el primer lloc teofànic que ell/ells s'ha/n escollit.
106)
La narració de l'origen de l'home segons Gn, és, pràcticament des del principi, una història plural: "Déu creà, doncs, l'home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l'home i la dona" (Gn.1,27). Res fa pensar, però, que la intenció del text vagi més enllà d'una menció de sentit comú; lògica, pel demés, en el context d'història de generacions que hi està al davall.
De manera diferent la narració del Paradís fa més comentaris sobre les relacions entre home i dona. Així, després de constatar la solitud de l'home, Déu decideix: "li faré qui li faci costat per ajudar-lo" (Gn.2,18). I després de l'episodi de la desobediència, Déu diu a la dona: "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre" (Gn.3,16).
Aquestes planes de Gn. han donat per a molts comentaris i són d'actualitat arran de la revisió empresa per la teologia feminista. Al marge dels comentaris de temps passats, resulta sintomàtic que un manual com el "Mysterium Salutis" tracti el tema gairebé exclusivament des del punt de vista del matrimoni.(1)
No és gens d'estranyar que la majoria de comentaris actuals, en vista a una formulació
antropològica, assoleixin un to revisionista marcat. Se tracta d'anar corregint vells prejudicis que de cap manera poden argumentar-se a partir del text bíblic. Trobam, per exemple, la proposta de traduir “i ell serà com tu", en lloc de "i ell et voldrà sotmetre" a Gn.3,16; el que senzillament voldria dir: "i ell tmbé sentirà el desig que l'impulsarà cap a tu".(2)
107)
D'entre els punts que han estat tractats arran de la qüestió de la relació home - dona, n'hi ha un que mereix un breu comentari. Fa referència a l'afirmació de Gn.2,18: "li faré qui li faci costat per audar-lo".
Aquesta afirmació va servir a Tomàs d'Aquino per precisar que l'home necessita l'ajuda de la dona sols pel que fa a la generació, perquè "en totes les altres coses l'home és ajudat molt més eficaçment per un altre home".(3)
Ja hem dit que, efectivament, la narració de Gn. té en compte l'aspecte generacional. El concepte, però, d' “ajuda” ('ezer) no sembla ser un terme neutral. L'AT, sobretot en els llibres poètics, reserva el terme per referir-se a l'ajuda de Déu. Una ajuda que és de tipus personal i no material, i que se fa efectiva en situacions de perill extrem (Cf. Dt. 33,36; Ps. 20,3; 121, 1-2). En aquestes situacions l'ajuda és indispensable per a mantenir l'home (o el poble) en la seva existència, de forma que l'experiència religiosa no dubtarà en aplicar a Déu el títol d' “ajut” (Ex. 18,4; Ps. 33,20; 70,6; 115,9-11).
L'amenaça que segons Gn. posa en perill l'existència humana és la solitud.(4) L'home sol, per altra banda, és en la mentalitat bíblica aquell que se troba a les portes de la mort, o fins i tot aquell que ja es "habitant del seol". Des d'aquest horitzó conceptual, la dona és afirmada com a condició indispensable en el combat humà per l'existència, i això no sols en l'aspecte de la generació.(5)
En una publicació recent, M. Navarro ha proposat una lectura de Gn. 2-3 com història del procés de presa de consciència per part de la humanitat, és a dir, el procés d'hominització. En aquest procés el paper de la dona se revela com el vertader motor, és ella la "iniciadora", la que va educant la humanitat. A partir d'aquí el diferents elements del relat són reinterpretats.(6)
108)
Podem arrodonir el tema des de la perspectiva de l'experiència del do de l'altre.
L'altre és el do de l'ajuda, de la comunió, l'obertura al nosaltres. Però aquest altre no és un terme universal i abstracte, sinó singular i concret. L'altre és en cada cas l'espós/a, el fill, el germà, el veïnat... I teològicament l'altre és sempre signe i penyora de la presència del totalment altre (i totalment pròxim) que és Déu.
Per això l'obligació (ob-ligació) envers l'altre és reivindicació de Déu . Com a determinació fonamental que l'obliga a dèixar la pròpia casa (espós-esposa, Gn. 2,24) com a reivindicació de la guarda del germà que obliga a l'home durant tota la seva vida (Abel i Cain, Gn. 4,9-11); com a do en penyora de l'Aliança (Abraham-Sara i Isaac, Gn. 15, 4, etc.), i signe que de tot "proveirà” Déu (sacrifici d'lsaac, Gn. 22,1-14).(7) L'obligació d'un mateix envers l'altre singular i concret és la condició que obligarà Déu a dir: "Aquí em tens!" (Is.58, l.12).(8)
I no farà faltar insistir com tot això queda confirmat i potenciat per l'obra i la paraula de Jesús. El Regne del Pare és obligar-se envers l'altre - singularment i concretament, amb un tros de pa, amb un tassó d'aigua, amb un vestit, amb una atenció ... (Mt. 25,31-46).
1. MS II/2, p. 795-841. J.I. GONZALEZ FAUS no fa cap comentari (p.87). Tampoc J.L.RUIZ DE LA PEÑA s'hi estén molt, vent a la dona com l' “interlocutor natural" de l'home (p.35). Cf. F. MARIN HEREDIA, “Mujer. Ensayo de teología bíblica". Carthaginensia 9 (1993) 1-49; F. MARIN, "Hombre y mujer los creó . La enseñanza del capítulo 1 del Génesis”. Communio 15 (1993) 134-157. 2. J.J. SCHMITT, "Like Eve, Like Adan: msl in Gn.3,16". Biblica 72 (1991) 1-22.
3. STh I, q. 92, a. 1.
4. Per a l'israelita ser "qualcú" és ser del poble. De manera que la solitud pertany a l' “abans” de l'Aliança, de la crida de Déu, com Abraham que "era sol quan jo el vaig cridar" (Is.5 1,2).
5. M. VOGELS, "It is not good that the 'Mensch' should be alone; I will make him/her a helper fit for him/her (Gn.2,18)". Eglise et théologie 9 (1978) 9-35; J.L. SKA, "Je vais lui faire un allié qui soit son
homologue (Gn.2,18). A propos du terme 'ezer- aide". Biblica 65 (1984) 233-238; J.Y. CALVEZ, "Homme
et femme". Etudes 377 (1992) 353-362.
6. M. NAVARRO, Barro y aliento. Exégesis y antropología teológica de Génesis 2-3, Madrid, 1993, p. 451.
7. Podríem dir que l'impactant episodi del sacrifici d'Isaac ens mostra la radical acceptació de l'altre singular
i concret - e l fill és el més singular i concret - com a signe de Déu. Cap condició biològica o humana pot
fonamentar una "interpretació" de l'altre. Sols en aquest desfondament humà per mor de l'altre "Jahvè es deixa veure”.
8. El sentit essencialment "comunitari" de l'elecció fonamenta el doble precepte de l'amor a I'AT i en el
judaisme. Cf. A. NISSEN, Gott und der Nächste im antioken Judentum. Untersuchungen zum Doppelgebot der
Liebe, Tübingen, 1974, p. 587. |
