VII.3.- El do de la mundanitat
a. Corporalitat
109)
En la primera part de l'assignatura dedicàrem la nostra atenció a la naturalesa creada com a do de Déu. En aquest moment serà bo recordar-ho. Afirmar que Déu assumeix el cosmos com a casa seva, implica antropològicament entendre el designi de Déu de fer l'home habitant d'aquesta casa. Aquesta expressió, però, s'ha d'entendre amb un sentit radical: l'home pertany al cosmos. L'home és en el cosmos no com damunt un escenari, sinó com a part d'una realitat única.
L'home habita la terra perquè pertany a la terra com el seu sentit. Sense l'home la terra seria buida, desolada (Veure n. 44). Aquesta pertinença s'ha de pensar, a més, en la perspectiva de l'Aliança. En efecte, un dels elements constitutius de l'Aliança és la referència a una terra, promesa o posseïda. Imatge també escatològica, quan la possessió de la terra serà del tot pacífica, quan compareixeran cel nou i terra nova.
Perquè l'home habita la terra com el seu sentit, viu l'home la seva mundanitat como arrel de llibertat. Si hi fos com una cosa més, no podria pretendre trobar / donar sentit. I això és precisament la llibertat: poder decidir sobre el sentit. Per tant, llibertat de l'home enfront de les coses, i llibertat de les coses davant l'home (cf. Rm. 8,21).
110)
L'home, l'habitant de la terra, viu la realització de la seva existència en la dialèctica de la llibertat. Sempre subjecte a les condicions concretes de la seva realització històrica. La mateixa dialèctica que ens obliga a parlar sempre del trobar / donar sentit. I això és l'aspecte de la seva mundanitat.
"Guardar la creació" vol dir assumir la condició dialèctica que ve donada en la mundanitat. L'home ha de fer objecte de la seva atenció la naturalesa no com a l'instrument opac que té per apressar el sentit, sinó com a llenguatge ja constituït. En aquest context una racionalitat instrumental ha de ser combatuda amb una racionalitat lingüística (comunicativa).
La proposta creient és de viure la "guarda de la creació" com a resposta al do de la Creació, és a dir, l'autodonació de Déu.(1) Vol dir atendre la naturalesa com a primer indici del sentit que Déu proposa a l'home per a realitzar. Com ja hem repetit sovint, "guardar la creació" vol dir entendre que el sentit de salvació de l'home s'ha de mantenir en la solidaritat amb la naturalesa. Per evitar, però, malentesos cal explicitar això: el sentit de salvació és sempre plural, obligat als altres, i així la solidaritat que demana la "guarda de la creació" és sempre i part damunt tot ob-ligació envers els altres.
111)
La mundanitat de l'home, tal com l'hem descrita, és percebuda fonamentalment com experiència de corporalitat.(2) L'home percep la seva identitat com a cos, i a l'hora com irreductible a cos. Es tracta d'una experiència fonamental que exigeix a l'home un acurat esforç de comprensió, i que seguirà probablement ocupant-lo per molt de temps. L'antropologia teològica no pot deixar de banda aquest aspecte de l'experiència humana i que constitueix un moment tan important del problema antropològic.
Ens estam referint al problema de la comprensió de la identitat de l'home com a unitat d'ànima i de cos. I per començar hauríem de fer algunes observacions.
La primera seria per situar els termes de la qüestió. De moment ja hem abordat el tema des d'un context (la mundanitat) un poc diferent a com sol ser usual, indicant així que formular la qüestió en termes ànima-cos ha de tenir una importància subordinada. Diríem que el més important no és la unitat de cos i ànima, sinó que és més essencial donar raó de l'experiència fonamental de mundanitat.
Això vol dir, a més, que hem de tenir en compte que plantejar el problema de la unitat ànima-cos es obligar-nos a una determinada formulació cultural. Respon, primer, al fet que estam immersos en una cultura (en últim terme d'arrels gregues) en la que al llarg de la història hi ha jugat un paper molt rellevant aquesta formulació; no sols com a definició de la persona humana, sinó també com a condicionament de moltes altres explicacions.
En segon lloc, reconèixer el nostre emplaçament cultural, vol dir prendre consciència de l'existència d'altres formulacions, i així esbandir el perill del dogmatisme. Al manco vol dir, des del punt de vista teològic, plantejar la qüestió de la renunciabilitat a aquesta formulació concreta.
Finalment, parlar de la formulació de la unitat ànima-cos com a formulació cultural, ens convida a avaluar fins a quin punt és assumida realment aquesta formulació per la cultura contemporània. Com succeeix amb tants d'altres temes, també aquí pot passar que el que la cultura contemporània pensa com ànima i cos no correspongui massa amb les formulacions clàssiques, sia Aristòtil o sia Descartes. I això val tant pel que fa al llenguatge ordinari, com pel que fa a les grans discussions científiques que segueixen debatent el problema cos-ànima.
112)
La segona observació s'ha de fer des de la tasca concreta que ens ocupa, i seria advertir que el problema (cultural) de la unitat d'ànima i cos és un problema filosòfic. Això no vol dir que no ens interessi gens ni mica. És clar que com a problema de l'home ha d'interessar obligatòriament la teologia. Peró reconèixer-lo com a problema pròpiament filosòfic ens servirà per delimitar el que pertoca a la teologia.
González Faus ho resumeix exactament quan diu: "La teologia no tiene una respuesta clara y definida y global para este problema filosófico de la constitución dual y unitaria del hombre". La tasca de la teologia serà assenyalar un camí: "aquel camino que excluye positivamente todo dualismo i todo reduccionismo (materialista o espiritualista), para apostar por una solución unitaria que la misma teología no llega a precisar más, y que deberá ser constantemente reelaborada y reformulada".(3)
Amb més o manco ventura, la teologia ha mantingut sempre aquesta vigilància contra dualismes i reduccionismes. És una història que ens interessa conèixer. Després podrem proposar algunes instàncies crítiques que han de seguir alimentant aquesta vigilància. De fet és el que ja estam construint des del moment que proposàrem una resposta cristològica a la pregunta antropològica.
1. L.M. ARMENDARiZ, "El hombre, imagen de Dios, en el contexto de la crisis ecológica". Est. eclesiásticos 67 (1992) 289-308.
2. Els aspectes relacionats amb aquest tema se troben ben tractats a C. ROCHETTA, Hacia una teología de la corporeidad, Madrid, 1993, p. 319. Cf. J.B. METZ, "Caro cardo salutis. Para una comprensión del cuerpo".
Selc. de teol. 3 (1964) 53-58.
3. J.I. GONZALEZ FAUS, Proyecto de hermano, p. 172. |
