| |
|
Honori d'Autun i Ramon Llull. Raons per a una hipòtesi.
1. A l'hora d'endevinar de quines tradicions filosòfiques prengué Ramon Llull els fonaments inicials del seu pensament,[1] una de les propostes darrerament més repetides ha estat la de l'obra de Joan Escot Eriúgena. Almanco hauria estat aquest autor irlandès qui hauria arribat a Llull a través de l'obra Clavis Physicae d'Honori, impròpiament anomenat d'Autun. Un camí, per tant, no exempt de revolts que dificulten l'explicació. A més, hi ha l'obstacle que es presenta en decidir quines són aquelles doctrines que Llull hauria après en aquests escrits i no, per exemple, a les obres de sant Bonaventura.
Acarat amb aquesta qüestió, personalment vaig decidir encetar la tasca estudiant Bonaventura [2] i deixar el recurs a Honori per aquells temes que manquen a Bonaventura o que, en l'exposició de Llull, es decanten significativament d'aquest autor. D'aquí la indicació avençada en el títol. Que Llull aprengué d'Honori d'Autun, i així de l'Eriúgena, és una hipòtesi molt plausible, però de la qual s'hauria de retardar la demostració definitiva. Per això, aquest escrit voldria, primer, reforçar la validesa de la hipòtesi, precisant que la referència de Llull és l'obra d'Honori d'Autun i no el Periphyseon de l'Eriúgena, i segon, començar a precisar els límits conceptuals d'aquesta referència.
2. La formulació més clara de la hipòtesi es deu a l'article que amb el títol "Ramon Llull and John Scotus Eriugena" publicá Frances A. Yates en 1960.[3] L'eminent autora anglesa reprenia així una referència que ja havien avançat altres lul·listes i es detenia a analitzar els temes que Llull hauria extret del Periphyseon.[4] A l'article s'esmentava en repetides ocasions el paper transmissor que li havia correspost a l'obra d'Honori d'Autun, donades les condemnes de què havia estat objecte l'obra de l'Eriúgena, primer en connexió amb l'heretgia d'Amalric de Bene (mort el 1207) i després per la carta d'Honori III de 1225, per la qual s'advertia que el llibre no havia de figurar a les biblioteques monàstiques. Hi mancava, però, una confrontació directa amb el text de la Clavis Physicae.[5]
D'altra banda, en resseguir la sort que havia corregut l'obra de l'Eriúgena, Yates ressenyava com el llibre, en la seva gran difusió durant el segle XII, havia arribat a interessar fortament als cercles albigesos. Se demanava l'autora si aquest havia estat un camí gràcies al qual Llull hagués fet la seva coneixença,bé al Llenguadoc, bé a Catalunya, on baixaren refugiats albigesos.[6]
També assenyalava Yates, citant Scholem, [7] que hom podia establir certs paral·lels entre l'Eriúgena i l'escola cabalista de Girona.
Pel que fa a l'obra d'Honori, Yates estudià "amb entusiasme" les il·lustracions que se troben a un manuscrit parisenc de la Clavis, i que havien estat magistralment analitzades per Mle. d'Alverny.
Són aquests punts de la hipòtesi proposada per Yates que ara voldríem reformular en base a les noves dades disponibles, referides tant a Escot Eriúgena, com a Honori d'Autun.
3. Joan Escot Eriúgena, a pesar dels molts estudis que han tractat d'ell, resulta encara una personalitat un poc enigmàtica. Cridat per Carles el Calb per regentar l'escola de París, devers 840-847, ve d'Irlanda amb prou coneixements com per entrar de ple en les discussions filosòfiques del moment i enllestir, cap a 858, una versió llatina de les obres gregues que formaven el corpus d'escrits del Pseudo-Dionís. Les obres d'aquest anònim autor oriental, i precisament en la versió de l'Eriúgena, representaran un dels puntals de tota la cultura medieval. A més, traduí dos altres importants escrits, un de Màxim el Confessor i un de Gregori de Nyssa (el De opificio hominis, clau de l'antropologia dels primers segles de l'Edat Mitjana).
Gràcies sobretot a aquest material d'origen oriental, Escot emprengué una de les empreses intel·lectuals més apassionants, que emergeix com a cimal aïllat enmig de la mediocritat d'aquells segles. Es tracta del Periphyseon o De divisione naturae, diàleg en cinc llibres que abasta sistemàticament tot l'àmbit de la realitat teològica i filosòfica. Traspuant un nervi d'apassionament lògic, [8] Escot no es limita a repastar les obres llegides, sinó que envesteix un reflexió personal i original, deutora, és clar, de la tradició que havia rebut, no sols els autors orientals, sinó també Agustí. [9]
4. La sombra de l'Eriúgena s'expandirà al llarg de l'Edat Mitjana, des del renaixement carolingi, que encarna, fins a les recerques bibliogràfiques de Nicolau de Cusa, que en farà copiar manuscrits i de pròpia mà els comentarà al marge.
Aquesta tradició eriugenista, però, pot ser considerada com formant dues grans branques. Per una part hi ha l'èxit que obtingueren les traduccions del Pseudo-Dionís i el Comentari a l'evangeli de sant Joan. Per l'altra, la difusió del Periphyseon, difusió extensa, però objecte de freqüents condemnes per part de les autoritats eclesiàstiques.
No és ara el moment de resseguir en detall l'expansió del pensament d'Escot Eriúgena. però, en vistes a l'objectiu que ens hem proposat, és precís esmentar dos moments característics de cada una de les dites branques.
5. Tal vegada no és usual, en el nostre clixé de la cultura medieval, afirmar que els autors del segle Xlll mostren una gran passió crítica per les traduccions d'obres antigues. Aquest, però, és el fet. Davant les versions disponibles s'interroguen per la seva fidelitat a l'original, les comparen una amb l'altra, en promouen de noves, si ho creuen pertinent. No és aquest un fet irrellevant. En un moment que se caracteritza per l'afany de la construcció d'un sistema (després anomenat escolàstica), la terminologia present a les
fonts emprades havia de ser determinant.
Una expressió d'aquesta actitud podria ser el que ha estat anomenat "corpus dionisià parisenc". Aquest recull estaria format per les traduccions fetes per Escot, els seus comentaris (i com a tals llargs fragments del De divisione naturae) i dues altres versions de les obres del Pseudo-Dionís fetes per altres autors. L'existència de testimonis manuscrits d'aquest recull ens parlaria de la implantació de les obres del Pseudo-Dionís entre els mestres de Paris entre 1240 i 1300. [10]
L'existència d'aquests reculls es prou important per a la història del pensament medieval. Hem de pensar que és en 1250 quan Albert Magne escriu el seu comentari al De divinis nominibus del Pseudo-Dionís, utilitzant, molt probablement, aquest recull. [11] Tomàs d'Aquino ho farà poc després, devers 1260-1268.
6. El segon moment que, dèiem, cal considerar, es refereix a l'èxit del Periphyseon. Ara bé, per fer-ho, i considerant les esmentades condemnes de què fou objecte, hem de tenir en compte no sols el text mateix, sinó la seva presència a través de fragments o extractes més o manco extensos. La copia de manuscrits de l'obra sencera, doncs, s'interromp pràcticament devers 1210, i després d'aquesta data la trobarem sols a mode de comentari als escrits dionisians o en florilegis. Per això ens serà útil identificar en quins cercles es dona aquest tractament de l'obra de l'Eriúgena.
7. En voler precisar el marc en què es pogué estendre la influència del pensament d'Escot Eriúgena (i així afavorir la difusió de la Clavis Physicae), també nosaltres, com feu Yates en el seu moment, hem d'acudir als estudis de la insigne medievalista francesa M.TH. d'Alverny. En efecte, durant la seva llarga recerca al darrera del "Avicenna Latinus", [12] va trobar vestigis importants de la divulgació de l'obra de l'Eriúgena.
En un estudi fet públic el 1970 d'Alverny tractava de precisar l'origen i la data de redacció d'una obreta titulada Liber de causis primis et secundis. [13] Per a la seva recerca partia de la constatació de com els "naturalistes" havien iniciat en el segle XII una filosofia especulativa per a la construcció de la qual se servien de traduccions del grec i de l'arab, i que els conduí a “acceptar amb major o menor entusiasme el sistema platònic”.Per aquests autors Joan Escot Eriúgena podia figurar com a predecessor. Ho provaria el fet que al llarg del segle XII hom assisteix a una progressiva multiplicació de florilegis i extractes del Periphyseon. La Clavis Physicae en seria un dels exemples cimers. Aquesta presencia de l'Eriúgena aconseguiria el seu punt culminant en el primer quart el segle XIII.
El Liber de causis primis et secundis participa d'aquesta recerca especulativa dels "naturalistes" del segle XII, integrant en la construcció del text fragments d'Escot, del platonista Liber de causis i de la Metafísica d'Avicena. El llibre se podria presentar, opina d'Alverny, com a “síntesi de tres sistemes neoplatònics”, els de Procle, Joan Escot i Avicena.
Pel que fa a la seva tradició manuscrita, el llibre va molt lligat a la sort de les traduccions llatines d'Avicena. És en els volums que recullen aquestes traduccions on hi apareix el Liber de causis primis et secundis, molt freqüentment atribuït al mateix Avicena. Més encara, un estudi més precís dels manuscrits ajuda a concretar que l'obra se troba en testimonis predominantment d'origen anglès. Per aquesta raó, l'autora, en contra d'altres opinions, com la de Gilson, s'inclina a negar l'origen espanyol que s'havia atribuït a l'obra. [14]
El Liber de causis primis, en definitiva, i en el marc de l'entusiasme que s'havia despertat en torn a l'obra d'Avicena a les primeres dècades del segle XIII, ajudà “a vehicular les doctrines eriugenistes sota el patronat fictici d'Avicena”.
8. A partir de tot això una pregunta és obligada: fou exactament aquest el marc en què es va produir la propagació de la Clavis Physicae?
D'entrada la tradició manuscrita de l'obra no ens ofereix dades abastament per a una resposta. Del text se'n conserven sols nou testimonis, però l'existència d'exemplars és testimoniada per nombrosos catàlegs medievals. [15] A més, en estudiar les influències eriugenistes en els autors del segle XIII, una i altra vegada intervé el paper jugat per l'obra d'Honori.
Un dels moments prou curiosos d'aquesta influència eriugenista és el que hom ha volgut detectar a l'obra d'Azriel de Girona (fl. 1230-1250).[16] I al respecte no podem estalviar-nos d'esmentar una curiosa coincidència: a l'estudi que citam s'addueixen 12 textos del Periphyseon que trobarien paral·lels en els escrits d'Azriel. Doncs bé, la major part d'aquests textos són fàcilment substituïbles per altres de semblants del Clavis Physicae.
9. Fins aquí, però, no ens hem referit encara a l'autor de la Clavis Physicae. En realitat poques coses en podem dir de la seva biografia. La seva vida transcorre pels anys 1090-1152, és probablement originari d'Alemanya (d'aquí que sia impropi anomenar-lo d'Autun), féu una estada a Anglaterra i retornà al seu país d'origen, on visqué una vida que ell mateix qualifica de "solitària". Figura com autor d'un bon grapat d'obres, sense distingir-se
en cap d'elles per una gran originalitat. Més bé es manté sempre fidel als autors tradicionals, encara que en això demostra uns coneixements molt amplis.
Quan inicia la Clavis Physicae es veu clar que pretén fer un resum de l'obra de l'Eriúgena, si no amb paraules pròpies, almanco elaborant el text amb petits incisos o canviant amb freqüència l'ordre de les frases que copia. Però aquest mètode de treball li dura ben poc. Aleshores es conforma a copiar fragments del Periphyseon cada vegada més extensos, sense tampoc que això suposi introduir manca de lògica en l'exposició resultant.
L'èxit de la Clavis es veié encara sobrepassat pel que obtingué un altre escrit seu titulat Iimago mundi. [17] Just del segle XII se'n compten 41 manuscrits. També en aquest cas l'arreplegadissa de textos manté una reeixida claredat expositiva.
Sobretot aquesta darrera obra sembla transparentar l'intent que presidia la prodigiosa activitat literària d'Honori. El seu recurs a obres del tot tradicionals, amb el conseqüent oblit dels innovadors, ens fa pensar si el seu intent de posar a l'abast la tradició, no era una reacció precisament en front de les innovacions que es produïen de manera particular en el camp de la física o cosmologia. No seria estrany, per altra banda, que això mateix convertís les seves obres en una mena d'arxiu de la tradició i afavorís la seva
presència regular a les biblioteques.
La Clavis Physicae, per contra, a pesar del seu contingut estrictament tradicional, es diferenciava prou de les doctrines usuals com per resultar interessant precisament per als cercles innovadors. I d'una manera especial per aquells que, pel seu coneixement de fonts àrabs traduïdes, estaven capacitats per descobrir semblances entre aquella obra i aquestes fonts innovadores.
10. Tot això no ens ha duit encara a l'evidència de la presència de l'obra d'Honori en cercles pròxims a Ramon Llull, bé a Catalunya, bé al Sud de França. Seria el moment, per tant, de recórrer a l'anàlisi de les correspondències doctrinals.
És també el moment en què no podem avançar sense córrer el perill de multiplicar per cinc l'extensió d'aquest escrit. Però, per no defraudar del tot el lector que haurà tingut la paciència de seguir fins aquí, assenyalarem alguns punts "lul·lians" que ens semblen del tot clars a la Clavis Physicae, insistint que ho feim a tall d'hipòtesi.
1. Transcriguem sencer el text capital: “Item a philosophis divinae voluntates nominantur, quoniam omnia quaecumque voluit Deus facere in ipsis primordialiter et causaliter fecit, et quae futura sunt in eis ante saecula facta sunt. Ac per hoc principia omnium dicuntur esse, quoniam omnia quaecumque in creatura sive visibil sive invisibili sentiuntur vel intelliguntur, eorum participatione subsistunt; ipsa vero summae causae, videlicet sanctae trinitatis, participes sunt, et ideo per se dicuntur esse quia nulla creatura inter ipsa et causam omnium interposita est. Sunt igitur primordiales causae, quas rerum omnium principia divini sapientes apellant, per se ipsam bonitas, per se ipsam essentia, per se ipsam vita, per seipsam sapientia, per se ipsam veritas, per se ipsam intellectus, per se ipsam ratio, per se ipsam virtus, per se ipsam iusticia, per se ipsam salus, per se ipsam magnitudo, per se ipsam omnipotentia, per se ipsam aeternitas, per se ipsam pax, et omnes virtutes et rationes quas semel et simul Pater fecit in Filio et secundum quas ordo omnium rerum a summo usque deorsum texitur, hoc est ab intellectuali creatura, que Deo proxima est, usque ad extremum rerum omnium ordinem, quo corpora continentur”, (&116).
2. Les causes primordials no guarden entre elles cap ordre, sinó que hom pot partir de la consideració de qualsevol, com si se tractàs d'un cercle en el centre del qual totes formen u (&119).
3. Per tres moviments de l'ànima, l'home a) contempla Déu transcendint qualsevol determinació definitòria (&96): b) coneix Déu com a causa i, per això, com les raons primordials es fan presents en la realitat (&101); c) a partir d'aquest coneixement (a semblança d 'una art [§50]) coneix les coses accessibles pels sentits (&101).
4. La possibilitat del coneixement arrela en les grans divisions de l'ésser (&4), però sobretot en la divisió visible/invisible (&48), o sensible/intel·lectual(&56).
5. A partir d'aquí conèixer se presenta en diversos modes (&5) i considera com pot discórrer del corporal al corporal, de l'intel·lectual a l'intel·lectual etc. (&14), a més de la referència sempre present a les causes primordials.
6. L'objectiu final del procés de coneixement és un retornar a la causa fontal de la realitat, és a dir, Déu i les causes primordials (&47).
7. Peró aquest camí inclou considerar com la realitat s'origina a partir de les causes primordials i hi roman. (&76).
8. I el primer punt és afirmar que els quatre elements s'originen en les causes primordials (&149), ja que del que es invisible i universal s'origina, per una mena de coit, el que es visible i material (&148).
9. Si adaptam aquest principi al context d'una doctrina de la creació, s'haurà d'establir una certa distinció entre les causes primordials tal com són en Deu, i les "raons superiors i espirituals" de la realitat. A partir d'elles s'obté la seqüència: raons elements cossos altres cossos (&179).
10. Al capdavall, o en el centre, d'aquesta realitat, se troba l'home com a microcosmos, ja que en ell se resumeix la realitat i s'hi troba present la imatge de la Trinitat (&&220ss.).
11. I és a través de l'home, que cerca la veritat ,com una ARS UNIVERSALITER FORMATA LlTTERlS PARTICULARITER DlFFUNDlTUR (&190). [18]
Aquests punts són sols un breu índex del desenrotllament de doctrines i definicions de conceptes que hom pot trobar a la Clavis en vistes a una comparació amb el pensament de Ramon Llull.
&11. Si després de tot això retornam a l'article de Yates, haurem de concloure que el camí per ella encetat se confirma amplament, però amb un destí final tal volta diferent al que se pensava: la hipòtesi més plausible és que Llull conegué la Clavis Physicae d'Honori d'Autun i no el Periphyseon d'Escot Eriúgena.
Formalment a l'article de Yates podem fer una altra constatació: les referències de l'obra de l'Eriúgena, que serveixen de base argumental, poden ser substituïdes quasi en la seva totalitat per referències a la Clavis Physicae. Atenent a aquells passatges que suposen una citació textual, dels quals en podem arreplegar 40, sols 10 no els hem localitzat a l'edició de l'obra d'Honori. Peró, d'aquests 10 se n'han de descomptar 5 que pertanyen a la part encara inèdita de l'obra d'Honori. A més, dels no localitzats, cap supera les tres línies de text d'extensió, mentre els altres 30 són considerablement més extensos, alguns amb més de 10 línies de text.
Tot això ens menaria a la conclusió que, amb les mateixes referències textuals, els arguments presentats per Yates vendrien a demostrar que la font de Llull és la Clavis Physicae.
&12. Finalment, a partir d'aquestes noves dades, podríem reformular la relació del pensament lul·lià amb la tradició d'on beu.
El fet és que, quan hom intenta avaluar la influència d'un autor sobre un altre de posterior comparant les concepcions respectives, se sol fixar l'atenció en aquelles que es consideren més distintives de l'autor-font. És, certament, el procediment més lògic per detectar una influència doctrinal. Però, a aquest punt de partida s'ha de fer una observació. És molt important, també, precisar quines eren les preguntes que l'autor-receptor cercava contestar amb el seu interès. Situació que se revela molt més important quan la relació font-receptor no succeeix en el marc d'un currículum institucionalitzat, com és el cas, hem de suposar, de Ramon Llull. En aquests casos, una vegada precisat el límit d'accessibilitat de les fonts, és molt important intentar reconstruir amb quins "ulls" l'autor-receptor feia ús d'aquestes fonts.
En el meu parer s'ha de considerar la següent hipòtesi: quan Ramon Llull s'interessa pels cercles "naturalistes", tal com els hem definit, hi ha presents tres interessos. Primer, el de complementar la llacuna que sobre temes "físics" presentaven els esquemes doctrinals ja coneguts (pens en Bonaventura). Segon, el de conèixer una proposta doctrinal molt influent en el seu món cultural, i en aquest cas un tant marginal respecte de l'ensenyament institucional. I tercer, el d'interessar-se per uns cercles que l'havien d'informar de les doctrines ensenyades per la tradició àrab.
[1] Sobre el plantejament d'aquest tema vaig avançar algunes indicacions a “La formació de Ramon Llull i les fonts del seu pensament”. L'Avenç, no 64 (1983) 44-47.
[2] Les primeres passes d'aquest estudi quedaren reflectides en el meu article "Ars Patris Filius. Buenaventura y Ramon Llull”. Estudios Lulianos 27 (1987) 21-36.
[3] L'article se pot trobar a: Journal of the Warburg and Courtauld Institutes 23 (1960) 1-44; F. Yates, Lull and Bruno. Collected Essays. Vol. I, (London, 1982), p. 78-125; F. Yates, Assaigs sobre Ramon Llull, Barcelona, 1985, p. 121-188. Hi ha també una versió resumida a Estudios Lulianos 6 (1962) 71-81.
[4] L'edició que empram és la de I. P. Sheldon-Williams, (Dublin, 1978-1981), a la qual hi manquen els llibres quart i quint.
[5] L'edició de P. Lucentini, (Roma, 1974), recull quasi la meitat de l'obra, que conté, però, fragments de quasi quatre del cinc llibres del Periphyseon.
[6] La constatació documental de l'existència de cercles d'albigesos o simpatitzants establerts a Mallorca, aportada per A. Santamaría a l'article publicat en aquesta mateixa revista, ens obre noves perspectives al respecte. Un altre punt que haurà de ser estudiat és el de la difusió de la literatura del s. XII a Catalunya, prenent com a punt de partida, per exemple, els manuscrits de la catedral de Tortosa, com també ja apuntà Lola Badia, “La Filosofia natural de Guillem de Conches en català”. Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona 40 (1985-1986) 137-169, p. 141 n.14.
[7] La simple referència que Yates havia llegit a Major Trends in Jewis Mysticism, (Jerusalem, 1941), fou decididament ampliada per G. Scholem a Ursprung und Anfänge der Kabbala, (Berlin, 1962), on, a més de referir-se a l'Eriúgena en tretze passatges, no dubtava en proposar la seva paternitat de doctrines ben concretes i distintives del cercle de Girona. Cal indicar, també, que Scholem hi reconeixia la importància dels estudis de d'Alverny.
[8] No poques vegades els autors medievals citaran l'obra de l'Eriúgena amb el títol De decem categoriis in Deum, que en realitat és el tema del començament de l'obra.
[9] Per un bon tractament de conjunt de l'obra cf. G. Schrimpf, Das Werk des Johannes Scottus Eriugena im Rahmen des Wissenschaftsverständnisses seiner Zeit, Münster,
1982.
[10] Cf. F. Dondaine, Le Corpus dionysien de l'université de Paris au Xlll siècle, Roma, 1953, 154 p.
[11] Cf. F. Ruello, Les "noms divins" et leurs "raisons" selon saint Alberl le Grand commentateur de “De divinis nominibus”, (Paris, 1963), 244 p.
[12] Després dels estudis de d'Alvemy publicats a la revista Archives d'histoire doctrinale et littéraire du Moyen Age a partir de 1961, el nom d'"Avicenna Latinus" ens serveix per referir-nos a una tradició manuscrlta que entorn de les obres d'Avicena n'agrupa d'altres d'al-Gazzel, d'al-Kindi, de Gundissalinus i d'altres d'anònimes.
[13] M. Th. D'Alverny, “Un rencontre symbolique de Jean Scot Erigène et d'Avicenne. Notes sur le De causis primis et secundis et fluxu qui consequitur eis". A: J.J. O'Meara, L . Bieler (eds.), The Mind of Eriugena, (Dublin, 1973), p. 170-181. El Liber de causis primis fou editat per R. De Vaux, Notes et textes sur l'avicennisrne latin aux confins des XII-XIII siècles, (Paris, 1934), p. 88-140.
[14] Cal recordar com d ' Alverny contribuí eficaçment a desmuntar el mite de l'Escola de Traductors de Toledo
[15] Cf. P. Lucentini, “La Clavis Physicae di Honorio augustodumensis e la tradizione eriugeniana nel secolo XII”. A: Jean Scot Erigène et l'histoire de la Philosophíe, (Paris, 1977), p. 405-414.
[16] G . Sed-Rajna, “L'influence de Jean Scot sur la doctrlne du kabbaliste Azriel de Gérone”. A: Jean Scot Erigène et l'histoire de la Philosophie, (Paris, 1977), p. 453-463.
[17] Editada a V.I.J. Flint, “Honorius Augustodunensis. lmago Mundi”. Archives d'histoire doctrinale et llttèraire du Moyen Age 49 (1982) 7-153.
[18] El text que ens dóna peu a aquest lema diu: “Omnis namque ars, in animo sapientis universaliter formata, diversis litterarum et sillabarum dictionumque temporallbus morulis necessario particulariter ordinataque in aures discentium diffunditur”. |
